Ja fa temps que pasan les hombres,
quin destí d'anyorança més incert,
i el meu cor es cargola,
per alló que no tinc,
i els ulls fan guspires,
les bromes del present,
tornen a jugar en contra meu,
qui diria que vaig deixar la tristesa.
en un sac ben lligat,
al fons del mar,
qui diria que vaig trovar la flor de la vida,
en una illa deserta,
on ningú hi ha estat,
qui diria que per tercera vegada he entrepusat,
amb una roca tant gran,
que m'ha ofegat,
i aci estic,
on no volia estar,
i amb qui puc parlar?
A mart tot es lo que es, un mar d'ilusions,
fins quan durarà?
